Joan Teixidor i Comes (Olot, 8 d’abril de 1913-Barcelona, 10 de gener de 1992) és sens dubte una figura clau en el panorama de la literatura, l’art i la cultura catalanes del segle xx. Malauradament, aquesta afirmació, tant certa com inequívoca, és lluny de ser del domini comú perquè una sèrie de factors han condicionat greument la recepció de l’obra del nostre autor. Ens ha pervingut una imatge deficient i congelada de Teixidor com a membre de la «Generació sacrificada» i autor menor, de filiació postsimbolista amb algun contagi de surrealisme blanc, conegut sobretot per un poemari, El Príncep (1954), i la seva col·laboració, en un còmode segon terme, a la revista Destino i l’editorial del mateix nom. És més, aquesta imatge, a falta d’una de més generosa i ajustada a la veritat i la realitat, ha anat saltant de manual en manual, de repertori en repertori fins a convertir-se en el perfil oficial inamovible de Joan Teixidor.