Eudald Puig (1948-2013) és un dels grans desconeguts de la poesia catalana recent. Per què? No pas perquè marqui una tendència, perquè sigui capaç d’il·lustrar les línies mestres de l’evolució del gènere, perquè connecti amb els postulats de cap mena de postmodernitat. Per una cosa molt més senzilla: perquè és un poeta que viu de manera molt intensa l’obsessió per la poesia i per la creació, (fins al punt que això li condiciona bona part de la vida i de l’experiència), que té una preparació molt sòlida com a lector, un bon domini del llenguatge i que és capaç d’oferir-nos una visió poètica del món a través d’aquest llenguatge, la qual ens arriba com a lectors i no ens deixa indiferents. Gens indiferents.
Esperem que aquesta edició de la seva obra completa serveixi  per rescabalar-nos d’aquest greuge i situar la seva poesia en el lloc que mereix. Si més no ens haurà servit per descobrir-la (o redescobrir-la), llegir-la i meditar-la. Ens adonarem de com el món pot ser entès des de la poesia i que, per tant, allò que tenim davant dels nostres ulls no és ni més ni menys que poesia. I no ens deixarà indiferents, us ho asseguro. «Un poeta que té coses a dir», afirmava Pi de Cabanyes. I les digué. I tant si les digué! (Jaume Aulet)