Cada història és diferent, única i personal. No tots els afectats d’un ictus pateixen els mateixos rosecs. N’hi ha que a simple vista no se’ls nota res, n’hi ha que sí. Llavors hi ha els que moren.

Depenent de l’àrea cerebral afectada tindrà unes conseqüències o unes altres de força diferents.

L’Anna és d’aquell segon grup que se’ls nota, però així i tot, ella diu que no s’ha pogut permetre tirar la tovallola, per la família o potser per orgull. També sentia la força que li transmetia tota la gent que l’estimava i no els podia decebre. Encara que ella diu que cadascú ha de buscar la força a dins seu. 

Va haver de tornar a començar a aprendre-ho tot de nou: a parlar, a caminar, fer-ho tot amb la mà esquerra... fins i tot a pensar. Ha de treballar de valent dia rere dia, per intentar mantenir les capacitats que encara conserva.

El llibre també inclou la visió i l’experiència dels seus familiars propers, amics i professionals que han entrat en el seu dia a dia en aquests vuit anys.