Què significa la seguretat en un món que es troba sotmès a un constant procés d’evolució?
Aquesta pregunta constitueix el punt d’inici d’una indagació reflexiva que ens hauria de facilitar una comprensió integral i evolutiva del mecanisme que articula, en un tot, la producció d’inseguretat i seguretat en la societat actual.
Res resulta factible, tant en els organismes biològics com en els socials, al marge del sempre fràgil equilibri entre estabilitat (seguretat) i innovació (llibertat) que, necessàriament, genera incertesa. No té sentit, doncs, la contraposició entre seguretat i llibertat; donat que ambdues, en la seva deguda proporció, constitueixen ingredients indispensables per al desenvolupament humà. Tot i que, convertits en valors exclusius, tant l’un com l’altre acaben produint inseguretat social –deguda als excessos d’una llibertat de mercat sense controls cívics– i inseguretat civil –deguda a la restricció de drets i llibertats causada per un excés de seguretat.
¿Què s’interposa entre l’evidència raonada del risc global
–que no admet il·lusos intents d’escapatòria individual/local– i l’emergència d’una imprescindible seguretat mundicèntrica que, en fer-nos més prudents i menys temorosos, ens  permeti el·ludir el perill d’autodestrucció?