Forçar la llengua. Cristal·litzar, en un sintagma, les dureses latents de les paraules. Amalgamar-les, compactar-les. Gosar, llavors, atresorar-les al palmell blanc del silenci. I prémer els dits de la parla. I llençar, des de la tensió enrabiada dels músculs de l’espera, la pedra del poema contra la pell q­uieta de l’aigua. Perquè la veu del poeta ha de convocar, com un alè que plana sobre la vastitud blava dels oceans de la rutina, alguna gènesi desconeguda.
(Joan Duran i Ferrer)