Diuen que una ciutat és un milió de coses, però en aquell temps Trístia amb prou feines passava de les trenta mil.  La seva part més antiga reposava en el pendent d’un turó, darrer vestigi d’una serralada prehistòrica. La gran rosassa de la catedral rebia la llum esgrogueïda de cada tarda i ostentava glòries de pedra picada que s’albiraven des dels indrets més allunyats de la plana, des de les masies i els campanarets dels pobles, i des d’ermites sagrades governades per àngels custodis, que despuntaven en els cims de les muntanyetes.