(Barcelona, 1 d’abril de 1910 - Cadaqués, 4 d’agost de 1985)

Deixebla de l’Escola de Bibliotecàries de Barcelona, és una de les figures més rellevants de l’anomenada generació perduda catalana, juntament amb Salvador Espriu i Joan Vinyoli. La seva obra lírica es concentra en el volum Poesia (1981), en què incorpora els reculls anteriors Epigrames i cançons (1938) i Presència i record (1952). És també autora d’una singular obra en prosa de caràcter autobiogràfic conformada per diaris amorosos –recollits al volum Confessions i quaderns íntims (1997)–, narracions –aple­gades dins l’assaig d’Abraham Mohino Balet La prosa de Rosa Leveroni: instantànies de l’ésser (2004)– i correspondència –un tast de la qual es pot llegir a Rosa Leveroni-Ferran Soldevila: Cartes d’amor i d’exili (2010). L’obra poètica completa de Rosa Leve­roni serà publicada pròximament també per CCG Edicions a càrrec d’Abraham Mohino.